Reus és una ciutat
amb un patrimoni modernista únic al món. I malgrat que el mestre Gaudí no va
construir cap edifici a la nostra vila, només consta un projecte de remodelació
de Misericòrdia que no es va dur a terme, la seva empremta es veu en molts
edificis i en molts racons de la ciutat executats gràcies als seus deixebles.
Si dones un tomb pels ravals, carrers Llovera i Monterols només cal que
aixequis el cap i descobreixis la màgia que amaguen els vells edificis d’estil
modernista. Petits palauets que afortunadament avui en dia almenys en poden
observar les seves restaurades façanes; el seu interior ja és un altre tema.
Dues són però les icones centrals: cal Navàs a la Mercadal i el Pavelló dels distingits
de l’Institut Pere Mata. Precisament, aquest últim vam tenir el privilegi de
visitar.
L’edifici construït
l’any 1898 sota les ordres de Lluís Domènech i Montaner va comptar amb l’ajut
de Josep Triadó i Lluís Bru i va marcar l’inici de l’etapa Modernista a Reus. De
fet es va convertir en l’antecedent més directe de l’Hospital de Sant Pau de
Barcelona. L’edifici va ser projectat per acollir malalts rics, funció que es
va desenvolupar fins l’any 1986. De fet es va voler que l’edifici tingués totes
les comoditats i avantatges que es podien tenir a les cases de l’època. Així hi
havia il·luminació elèctrica i aigua corrent per exemple. Es volia que els
residents estiguessin com a casa.
La visita la
comences a la façana exterior, a la zona amb jardí on s’aixeca el pavelló. Els
àngels et reben entre mitologia, misteri i la presència institucional dels
escuts de Reus i Catalunya. El silenci i la màgia que té l’entorn t’embolcalla.
D’ella en destaca el maó vermellós entre els blaus de les finestres i els mosaics
de les parts superiors. Del conjunt el color que predomina és el blau. Els
capitells recorden elements naturals com fulles i flors, així com els sostres
que tant a l’exterior com a l’interior romanen decorats amb motius naturals. Ni
a fora ni a dins res està col·locat en va. Les arcades, les finestres, les
columnes, els llums, les rajoletes... tot segueix una harmonia majestuosa i
única.
Davant et queda
l’escala d’accés al pis superior. Entres cap a l’esquerra i fas cap a una gran
sala. Imponent. Els adjectius se t’acaben per definir el que veus sota, damunt
i davant teu. El més inquietant el lema al mig del sostre: De nou lluirà! Al
terra mosaics i tessel·les, igual que a les parets on destaquen més els mobles
i mobiliari encara conservat originals. En aquesta sala hi dominen els motius
florals i de fulles en verd en parets i sostre. Si destaca un color del conjunt
aquest és el verd. Aquesta fou una sala polivalent en la que s’hi podia jugar a
cartes, escacs... o si podia escoltar música. A la part superior roman oberta
en forma arrodonida per tenir una millor acústica, amb una immensa des de la
qual ets pots abocar i testimoniar el que passa a baix. I als voltants enormes
vidrieres. Volien molta llum i la tenien; és una de les icones més
impressionants dels recinte, enormes finestres, algunes d’elles vallades i
altres amb vidres i reixes dissimulades. D’aquí podies sortir en línia recta al
patí sinó a l’esquerra accedies al menjador i a la dreta feies cap a una altra
saleta amb billar a tres bandes al mig i amb un enfustat en la part baixa de la
paret i al terra. En aquesta sala amb sofàs laterals el color imperant és el
marró. Tornem però a la sala menjador. El recinte no tenia cuines i el menjar
el portaven en carros des de la ciutat. Aquí només se servia. Doncs bé la sala,
amb un enorme sostre, s’aixeca amb un símbol evident: la taronja, representada
en parets, mobiliari i sostre. Precisament, els mobles d’aquesta sala a part de
ser majestuosos i molt grans, amb un gran treball, es perden difuminats entre
la decoració de les parets. Al mig de la sala les diverses taules repartides
harmònicament i a dalt de tot, penjant del sostre, una esplèndida làmpada
presidint el conjunt. Per cert, les portes que comuniquen les estances, totes
elles estan treballades en vidres que deixen entrar la llum del dia.
De la planta de
baix accedeixes a la planta superior on hi havia les estances dels interns.
L’escala amb terra blanc s’endinsa en l’atmosfera floral de nou en roses i
verds clars. Arribes a dalt i fas cap a un gran passadís sempre obert des del
que pots accedir a les habitacions. Abans però pots treure el cap a les sales
que hem vist a baix: el menjador i la sala polivalent. Si de baix impressiona
de dalt et quedes bocabadat, ja que a més del detallisme en parets i mobles
pots observar encara millor els terres en perfecta harmonia. A dreta i esquerra
s’hi repartien les habitacions. De fet no eren habitacions soles sinó que eren
pràcticament apartaments. Solien estar comunicades entre elles i tenien una
mena d’habitació per rebre les visites, l’habitació amb llit i armari i wc. Les
més senyorials tenien fins i tot un petit despatx. Diversos detalls a comentar.
Hi havia piques integrades en armaris, els armaris i el mobiliari era diferent
en cada habitació, els wc i les piques eren independent i estaven decorats i
totes les habitacions eren exteriors. Uns dels atractius és una enorme banyera
col·locada en una habitació per rentar-se els interns. I tot en colors amables
i clars! Llum! Hi havia d’haver molta llum. Com hem dit aquesta és una de les
constants del recinte: la claredat i la llum! Segons sembla no era una cosa
baladí sinó en Montaner ho va fer de manera consensuada amb els metges
psiquiatres. Et corprèn el silenci que se sent quan el rebombori dels visitants
cedeix. Et corprèn fer-te sabedor dels milers d’històries i esperances rompudes
que segur que es van viure entre aquestes boniques parets.
Impressiona tot
plegat però tampoc deixar de banda els sostres tots ells decorats amb làmpades
úniques i els mobles de tot el recinte. Tant cadires, com butaques, llits,
armaris... tot està treballat de manera única seguint l’estil de l’art nouveau.
De veritat que val
molt la pena pujar fins aquest indret misteriós, enigmàtic, màgic i poc
conegut. Un element més que em fa sentir reusenc fins a la medul·la i orgullós
de la meva ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada