En poc més d’una
hora ens vam plantar al bell mig de la Gran Via cantonada amb Roger de Llúria.
Allà hi havia el nostre apartament Fisa Rentals. Aparcarem el cotxe al mateix pàrquing
de sota (40 euros cap de setmana), per accedir al nostre habitacle; una
habitació gran i al costat una cuina equipada amb wc al fons complert.
Era ja de nit i no teníem massa temps. Calia fer una mica de sopar i preparar-se pel teatre. Amb un bon vinet clar! A les 21:30h teníem funció al Tívoli. Era un dels regals d’aquest passat Nadal: entrades pel musical Mamma Mia. I el cert és que no va defraudar. Un quart d’hora abans ja ocupàvem les nostres localitats d’aquest bonic teatre del carrer Casp, a tocar de la plaça Catalunya. Puntualment, es van tancar els llums i va començar l’espectacle. Sentir música i veu en directe sempre ve molt de gust. Globalment, la història en si va de menys a més. Els moments més impactants són sobretot quan canten tots els components de l’equip; en cor impressiona! “Papelon” de la Nina –incombustible- i descobriment de nous talents com la protagonista Clara Altarriba, un dels seus “pares” en la ficció Albert Muntanyola o una de les amigues de la mare Eva Diago (la més divertida). Ah; a destacar la flexibilitat i agilitat dels ballarins i ballarines! Al final de la història ve un dels moments impactants quan el repertori ofereix als assistents una mena de concert amb els dos temes més coneguts d’ABBA. La gent dempeus canta, balla, salta... És un momentàs; el Tívoli es converteix en una discoteca! I abans d’anar a dormir aprofitar que teníem ben a la vora un local que ens oferia per 3,65€ a Barcelona uns excel·lents Mojitos; més econòmics que molts llocs de Reus.
Era ja de nit i no teníem massa temps. Calia fer una mica de sopar i preparar-se pel teatre. Amb un bon vinet clar! A les 21:30h teníem funció al Tívoli. Era un dels regals d’aquest passat Nadal: entrades pel musical Mamma Mia. I el cert és que no va defraudar. Un quart d’hora abans ja ocupàvem les nostres localitats d’aquest bonic teatre del carrer Casp, a tocar de la plaça Catalunya. Puntualment, es van tancar els llums i va començar l’espectacle. Sentir música i veu en directe sempre ve molt de gust. Globalment, la història en si va de menys a més. Els moments més impactants són sobretot quan canten tots els components de l’equip; en cor impressiona! “Papelon” de la Nina –incombustible- i descobriment de nous talents com la protagonista Clara Altarriba, un dels seus “pares” en la ficció Albert Muntanyola o una de les amigues de la mare Eva Diago (la més divertida). Ah; a destacar la flexibilitat i agilitat dels ballarins i ballarines! Al final de la història ve un dels moments impactants quan el repertori ofereix als assistents una mena de concert amb els dos temes més coneguts d’ABBA. La gent dempeus canta, balla, salta... És un momentàs; el Tívoli es converteix en una discoteca! I abans d’anar a dormir aprofitar que teníem ben a la vora un local que ens oferia per 3,65€ a Barcelona uns excel·lents Mojitos; més econòmics que molts llocs de Reus.
Ben d’hora em vaig
llevar per anar a caminar una estoneta pels voltants d’on érem; per cert,
davant per davant mateix del Palace!!!! Un dissabte, quan encara la gent es
desperta, ve molt de gust, amb el dia fent-se encara, arribar-te a l’arc de
Triomf, pujar per la plaça Urquinaona i el passeig de Gràcia, tot observant les
meravelles d’edificis que se t’aixequen a banda i banda. Una veritable bogeria
per aquelles persones que ens agrada la fotografia. Pa calentet, uns
croissants, quatre quilòmetres al sac i a esmorzar. Ens esperava un matí ple d’emocions!
Al segon torn teníem hora per visitar la Pedrera (casa Milà). Puges pel passeig
de Gràcia i veus com imponent sobresurt tossuda allà al mig, aquella façana de
més de vuit pisos d’alçada a la que es va fer “la vista gorda” ja que superava
els límits permesos. Una casa, construïda entre 1906 i 1910, i un terrat que en
l’època van causar un impacte tan negatiu que la volien demolir. Una casa que
fins i tot del seu interior se n’avergonyien els propietaris i que van
canviar-ne l’aspecte original una vegada Antoni Gaudí va morir. Entres per un
lateral i fas cap al seus patis interiors. Molts dels pisos que s’hi aixequen a
banda i banda encara hi són habitats i uns altres s’ensenyen a la gent per
veure com s’hi vivia. Dels patis en destaco l’esveltesa amb poques línies
rectes, les portes d’accés que semblen veritables teranyines i les baranes
recargolades. D’allà, amb ascensor, et pugen fins a dalt del terrat. Quan surts
del mateix la impressió visual que reps només és comparable a la primera vegada
que surts per una boca al Camp Nou. Aquell terrat és una meravella ordenada amb
un desordre lògic només en la ment de Gaudí i que només entens si l’estudies bé.
En els desnivells, fets expressament per l’arquitecte, s’hi vesteixen xemeneies
de diferents tamanys ens forma de creu, cap de guerrer o formes sinuoses
diverses. I en elles trossets de pedra lluenta, troços d’ampolla de xampany etc
En una banda, al fons, la Sagrada Família que s’aixeca impertèrrita al pas del
temps, a la muntanya el Tibidabo i l’altra part el passeig de Gràcia. Val la
pena anar-hi en els primers torns per no trobar-t’hi tanta gent. Impregnats de
la màgia del terrat, baixàrem a les golfes. Allà és imprescindible admirar els
jocs amb les arcades de maó que va fer per aguantar el pis. Dins una complerta
exposició amb tot el que vulguis saber de Gaudí, la seva inspiració en la
natura, la seva manera de construir etc. Finalment, et queda baixar fins a la
planta noble per visitar un dels pisos decorat d’època per veure quines
comoditats i serveis tenien. La llum, em quedo amb la llum que per les
balconades i finestrals hi entra. Per acabar, una exposició en la planta en la
que vivien els senyors et permet veure vitralls, mobles i decoració diversa. Un
visita molt recomanable, tot plegat rematat amb unes braves i unes cervesetes al
Rovica de la Rambla Catalunya per obrir boca.
Dinats i
descansats, amb el dia esllanguint-se vam baixar cap a Ciutat Vella. Era
Carnaval i tot i que no vam trobar unes grans celebracions, allà mateix,
topàrem amb una rua de barri molt seguida i ben ambientada amb sengles
batucades. La Catedral, la plaça Felip Neri, la de sant Jaume, Santa Maria del
Mar, el passeig Colom, el Born i el Palau de la Música foren cites
imprescindibles del nostre camí. Botigues i més botigues, llibreries antigues,
llocs amb encant... Centenars de sensacions i visualitzacions úniques que et
fan estimar i molt aquesta ciutat i que la converteixen amb urbanitat difícil
de competir. Em quedo aquesta vegada amb la màgia de dos llocs únics. Per un
costat el silenci i la pau que es respira a la plaça Felip Neri, junt amb
aquella àuria de misteri que sobrevola l’ambient, en tant que saps que en
aquell indret durant la guerra civil hi varen morir molts innocents. I per l’altre
la immensitat de la Catedral del Mar (santa Maria del Mar). Vam enganxar just
el moment abans de iniciar una celebració i la vam poder veure en tota l’esplendor.
Sinó la millor, de les millors catedrals gòtiques del món. Per tancar el dia,
soparet a l’apartament i relax!
L’endemà, després
que al llarg de la matinada caigués un lleuger ramet de pluja, ens desplaçarem
fins al Poble Sec per visitar l’Assumpció i el Joan. Al Paral·lel una altra
cara de Barcelona per descobrir. Un poble que s’aixeca tossut en una de les
vessants de Montjuïc. I d’allà tornar cap al centre per deixar el cotxe i pujar
a peu fins a Gràcia, on havíem quedat amb mon cosí Ricard, el Joan i el Manel
per veure plegats el Barça com guanyava a camp del Llevant mentre fèiem el
vermut. Així com la pujada va ser una mica llarga, el descens des de Gràcia
passant pel passeig va ser lleuger... de cara avall. Temps de fer el vermutet
de nou, mentre es coïa el dinar, dinar, descansar una estona, fer les maletes i
tornar cap a casa. Sortir de Barcelona mentre el sol es ponia davant nostre
sense cues i plantar-te a Reus en poc més d’una hora i quart, ideal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada