S’està molt bé a casa però no deixo de reconèixer que sortir sempre és un goig i un plaer i més després d’aquesta etapa dura que ens ha tocat viure. Ja feia un any que teníem pensat tombar per la zona de Prades. La pandèmia no ho va permetre. Així que vam decidir no cancel·lar la cita a l’espera de temps millors. I bé; un any després hem pogut gaudir del cap de setmana de Rams a la vila vermella.
2603 Reus-Prades (Cal Llorenç). Vam sortir al voltant de les 17h de Reus i en poc més de tres quarts d’hora ens vam plantar a Prades. Calia trobar i entrar a Can Llorenç, a la muralla. Ens va tocar l’apartament Fra Boil. Una planta baixa amb saleta-menjador i cuina i wc. A dalt, pujant per unes escales de fusta accedies a l’habitació de matrimoni. Tomet de situació i unes compres de rigor al súper Maxi que vam tenir de referència. El pa el comprarem al forn de Mont-ral; únic. Pizzetes per sopar i a descansar de la llarga jornada setmanal.
2703 Prades (tomet, comprar, barbacoa). Capafonts a la tarda. En un matí quasi d’estiu, el poble va rebre una gentada impressionant. Caminants, reusencs, turistes, ‘domingueros’... tothom amb ganes de desconnectar per unes hores i uns dies. A migdia vam encendre el foc de la barbacoa que hi havia al patí comunitari de la casa. Mentre es feia la carn jugàrem una estoneta a ping pong. Pebrots i albergínia a la flama i carn a la brasa variada va ser el menú que vam degustar a la tauleta del nostre apartament a l’exterior del patí. Un bon Montsant va regar el nostre àpat.
Després d’una consistent migdiadeta vam voler acabar el dia, encara amb hora vella, perdent-nos pels carrerons de Capafonts. La vista de dalt del coll amb el poble al fons és impagable. Així com a Prades hi domina la pedra vermella aquí la pedra de les parets es blanca i clara. El poble et regala racons de gran autenticitat i de molta història. La zona de major ambient, com no pot ser d’una altra manera, era a la vora de l’església de Santa Maria, que unes senyores engalanaven per a la benedicció dels rams de diumenge. En un raconet la vella font amb fos brocals deix anar encara una aigua fresca i agradable que reanima qualsevol ànima.
Aquella mateixa nit el rellotge va haver de ser avançat 1 hora en el nou horari del bon temps.
2803 Prades (mati: visita guiada, benedicció rams, dinar a La Font. Tarda: caminada fins l’arbre monumental Perelloner cal Sistaré). El matí va ser ben intens. Des de l’oficina de turisme ens van oferir una visita guiada pels llocs més emblemàtics de la vila vermella de Prades. Així vam tombar per la plaça porxada de l’ajuntament i l’església dedicada a santa Maria i la mítica font (on antigament en raja cava), la plaça de la Pau o la dels Infants a tocar del Consistori vell i el castell, així com recórrer els diferents carrers, sempre amb el vermell dels carreus com a bandera. Igualment recorreguerem els diversos portals i la muralla en darrer terme, des d’on el pintor Joan Miró s’inspirà en la seva transició cap al cubisme en una efímera estampa que feu a la vila.
Als voltants de les 13h es procedí a la celebració de la Missa de Rams i la benedicció de les palmes, els palmons, les rames d’olivera i els llorers des de l’interior de l’església de santa Maria. Una de les capelles laterals alberga la figura de la patrona de la vila, santa Florentina. És una església de base romànica força gran que va anar derivant cap al gòtic. És curiós com l’estructura inicial de costat romànica de la que se’n conserva la porta d’entrada, va ser ampliada per l’actual gòtica amb entrada per la plaça. Allà la façana adossada a la vella torre avui acabada amb campanar et tallen la respiració per la magnificència que respiren.
El remat final del migdia el férem al Restaurant La font de la plaça. Vermutet i dinar la mar de bé entre sol i sombra. Em van encantar els caragols a la normanda que em van servir i l’entrecot. Un nou tomet de rigor extramurs ens va fer baixar una millor el dinar abans d’abatre’ns en una migdiada reponedora i necessària.
2903 Prades (excursió Ermita de l’Abellera i Foradada). Tarda: La Febró. La Mussara. Farena. Dilluns ens va rebre amb un sol espatarrant. Ben esmorzats començarem a caminar seguint el vell senderó que et porta a l’Ermita de l’Abellera. Trams que circulen primer per sòl urbà i s’enfilen suaument per entremig de pedres vermelles i vells camins en alguns trams empedrats. En l’itinerari et trobes dues ermitones (sant Antoni i Sant Roc) ben boniques en les que val la pena detenir-s’hi una estoneta per respirar la pau que traspuen.
De retorn a Prades vam passar per l’altra vessant, on et sorprèn i molt la roca foradada. En una acumulació vermellosa la natura hi ha moldejat un forat capritxós maquíssim. Des d’allà vam ascendir amunt resseguint un corriol que ens va dur a un camí més ample. En poca estona tornàvem a ser a Prades. entrant per l’est.
Després de dinar a la fresqueta de la terrasa-jardí i havent fet una bona migdiada, ens vam posar en camí de La Febró. La veritat és que és un poble que no té gaire encant, és més una qüestió de paisatge amb les muntanyes ben a la vora. La part més bonica s’aixeca al voltant de l’esglesiola de petit campanar dedicada a sant Esteve. És un campanar sense rellotge, el qual és a l’edifici de l’ajuntament.
Des d’allà vam ascendir fins al refugi de la Mussara per acabar traient el cap una estoneta al que fou el poble que s’alça sobre els 990 metres. Realment observar-ne les runes i comparar-ho amb fotos de les cases aixecades i amb gent posa la pell de gallina. En queda en peu l’esglesiola dedicada a sant Salvador (apuntalada) i al costat el llac natural que s’omple amb l’aigua de la pluja i d’on en surt el renom dels mussaranencs: ‘ranes’. El poble fou abandonat els anys 60. La vista des dels trencalls de la serra és impressionant de tot el Camp de Tarragona.
Des d’allà vam passar per l’Aixàvega, el Bosquet i Montral per fer cap a Farena. S’aixeca damunt d’un turó on a dalt de tot en destaca l’església de sant Andreu i el castell. Al voltant s’hi va aixecant una meravella de poble molt ben cuidat i molt ben conservat. Cada detallet és cuidat perquè t’emportis una bona impressió de la visita. En general nucli no hi pots accedir en cotxe. La gran majoria de les seves cases han estat restaurades conservant-ne l’essència i no trencant el conjunt. Un poblet ideal per pernoctar-hi i fer la infinitat d’excursions que el contornegen resseguint el Brugent.
3003 Prades (excursió Tossal Baltasana i Coves del Pere). Tarda: Vilanova de Prades i Vallclara. Només llevar-nos vam enfilar el camí ample que puja fins al Tossal. El camí es planer i va endinsant-se entre boscos de pi i alzina. A la part alta hi ha un bosc únic de roure reboll (impressionant). Talment sembla que estiguis al Pirineu. Els darrers dos-cents metres millor accedir-hi per un corriol lateral. És una pujada dura i en pendent pronunciat però que et duu directe al cim. Finalment, arribes al cim més alt del Camp a 1207 metres. La vista des d’allà no cal dir que és increïble. Des del cim queda més clara la posició privilegiada que ocupa la vila de Prades. Des d’allà vam seguir fins arribar a les Coves d’en Pere, un racó excepcional. Agafant un corriol vam fer cap a la vila vermella entrant per l’absis de l’església.
Ja a la tarda vam donar una volteta pels dos poblets de l’altra vessant: Vilanova de Prades i Vallclara. El primer no és massa bonic la veritat. El més interessant és veure la vista des de la carretera baixant des de Prades i imaginar-te la grandesa del mateix altres temps. Avui en dia hi ha moltes cases mig derruïdes i es nota la feina d’anar enderrocant-les per evitar danys majors. Als afores destaquen els camps perfectes d’avellaners. El color de la terra és molt semblant a la que toca al Montsant, és groga. En destaca l’església ben alta amb campanar de Sant Salvador, així com la multitud de pallisses del vessant de Prades.
Vam acabar de baixar fins a Vallclara una vila preciosa, ben guardada i ben restaurada. Per aplaudir la feina de les seves veïnes i veïns per haver deixat un poble ben bonic. El toc de bellesa li és donat també per aixecar-se al voltant del riu Milans. A part de portalades ben antigues en destacaria l’església de sant Joan Baptista i l’entorn de carrers i carrerons que en sorgeixen al voltant. La vista des de l’altra vessant de riu encanta també.
Ja de tornada a Prades vam fer un darrer sopar de comiat atès que l’endemà ja havíem de marxar. Em va emocionar donar un tomet enmig de la nit i el silenci per les places i els carrers majestuosos de la vila.
3103 Prades (recollida Mones). Albarca. Cornudella (dinar a la Fonda el Recó). Porrera. Carregat el cotxe i acomiadats de cal Llorenç ens quedaven dues feines. Comprar la carn a cal Marcelí per l’endemà cuinar-la a la brasa al mas i recollir les mones al forn de la plaça. De tots els dies potser aquest va ser el que menys gent vam veure tombant pels carrers i les places, suposo que a l’espera de la gran arribada a partir de dijous sant. Amb el cotxe de nou ben ple vam acomiadar-nos de la vila que tant bé ens ha acollit aquests dies.
La primera aturada la vam fer a Albarca, una vila meravellosa (tot i que és petitona) als peus del Montsant. Així com Prades és vermella, Albarca és groga com la terra de la serra que l’acull. Si puges fins a la zona on hi havia hagut l’antic castell tens la sensació que podries ser a Prades. El llogarret a partir d’allà s’allargassa passant per l’església de sant Vicenç i les cases que al seu tocar s’hi bastiren. Una vila i un entorn que recorden molt Siurana. De fet l’una i l’altre es miren i es veuen. Dos clars testimonis d’un passat comú musulmà.
A dinar havíem reservat a la Fonda el Recó de Cornudella. Cuina casolana magnífica per posar fi a una estada meravellosa. Havent dinat, tomet pel poble tot recorrent la plaça porxada i l’església immensa amb els dos campanars majestuosos.
Un recorregut entre vinyes ens va portar, després de superar les Marrades, a Porrera. Un paisatge idíl·lic treballat per aquests incansables lluitadors que es dediquen a la vinya.
A casa hi vam ser un parell de dies per estar una micona amb la família i ajudar a fer una mica més lleugera una vida que en els darrers temps s’ha tornat massa feixuga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada