CAP D'ANY! Continuació de Tractar-se pel cognom. Tercera entrega!

Mentre em menjava els raïms de la sort per cap d’any la meva ment no deixava de pensar en el que em depararia el nou any. De fet, tant em fotia una cosa com l’altra. Només em rondava pel cap tenir salut i poca cosa més. Lluny quedaven aquells caps d’any amb la gent, amb els vells amics, amb la Coia, amb els pares...  

Érem a Salou, a la plaça de l’Ajuntament amb el meu amic Dav. Va acostar-se amb un got de cava que havia arreplegat i em va dir: -amigo, feliz año nuevo-. Me’l va passar i després d’acabar d’empassar-me la merda de raïm i després de passar-li el meu braç dret per sobre del seu alt ombro, el vaig felicitar igualment i em vaig fotre d’una glopada aquell cava calentot. Quina alegria! L’ambient es podia tallar amb un cabell. Érem ell i jo sols en una ciutat que no sé ben bé que hi fèiem. Com mai ho havia sentit abans, sentia una enorme enveja d’altres que en aquell moment segur que s’estaven fent petons i abraçades en qualsevol racó del món. I mira el Dav i Jo ens havíem promès oblidar-nos de tot i passar una bona nit. Fins i tot havíem baixat en taxi des de Reus. L’agafaríem ben bona! Mira que havíem proposat de quedar tota la colla plegats però noi ningú va fer un pas. Reconec que ell, amb els seus Red-Bulls estava molt més serè que no pas jo. Per ell feia temps que la vida no tenia massa sentit i més des de que la seva única família s’hagués anat desmembrant. La seva germana se n’havia anat a viure amb un noi a la gran ciutat i la seva mare després de la mort de la seva àvia havia decidit prendre’s un temps de reflexió tornant al poble que la va veure néixer. A mi, com sempre en aquestes dates, els records i el passat em mataven. Qui diu que el passat no va ser millor? Sempre el passat ha estat millor que el present. Ens passem la nostra infància desitjant fent-nos grans  per poder fer el que ens vingui en gana i quan som grans voldríem tenir una màquina del temps per poder recular i tirar enrere. Qui m’ho havia de dir a mi que ara em veuria com ell; com un perdut. Amb els amics fèiem conyes. Dèiem que el Dav sempre seria el tiet de tots nosaltres i que el convidaríem a dinar per Nadal, pels aniversaris... i ara mira jo estava a la seva alçada o pitjor, bevent i fumant per no sé; oblidar! Mirés on mirés, a la que em despistava, em venia al cap la Coia i els anys i les hores i els dies que vaig passar al seu costat. Què devia estar fent ara? Segur que devia estar a la seva caseta, rodejada de la seva estimada família menjant aquells magnífics cocs que feia, renyant els seus fillols i atiant el foc. Pot ser ella tenia un fill, vés a saber. Segur que va trobar algú que es va voler casar amb ella. Jo vaig pecar d’imbècil. Ja ho deia la meva àvia: -a les dones els hi has de donar el que volen sinó ho van buscar on poden. De nou el Dav em va treure la tonteria del damunt amb un nou got de cava. Bé, de fet aquesta vegada em va acostar una ampolla sencera que uns havien deixat al terra. Sense més me la vaig anar fotent, mentre la gent anava desfilant cap a la revetlla. Nosaltres no teníem un lloc determinat on anar. Iblama 

Quarta entrega: dimecres 080212