Aquesta és la meva participació del que em suggereix aquesta foto a Relats Conjunts.
Una carta amb les
inicials al darrere V.B.G havia estat deixada davant de la porta de la vella
casa d’en Magí. A l’arribar de treballar, cansat i amb poques ganes de res més que
fer foc i escalfar-s’hi ben a la vora, va agafar la carta i se la va posar a la
butxaca de la desgastada armilla. Va agafar uns troncs i va encendre una llar
de foc que li va reconfortar l’esperit. Va anar a la cuina, va preparar un tupí
hi va posar aigua i va agafar unes rametes de farigola. Hi va posar sal i dos
ulls d’all. El va posar ben a la vora del foc perquè s’escalfés; seria el seu
sopar. Amb el tupí ben tapat, es va asseure a la cadira de vímet on abans
sempre s’hi asseia la seva enyorada
padrina Maria. Es va treure la carta de la butxaca i va veure que hi havia les
inicials de la seva estimada Violant. Amb nervis la va obrir sense respectar el
sobre. El citava l’endemà a primera hora
a l’antic monestir de san Antoni. A partir d’aquell moment la imaginació del
noi va enlairar-se pels núvols. Va començar a fantasiejar en compartir la vida
amb aquella noia. Segur que el volia veure en un lloc amagat per acceptar la
seva proposta. Per uns instants va ser feliç, va desfer-se de les obligacions i
dels maldecaps que li havia donat la vida fins llavors.
L’endemà, a trenc d’alba
va llevar-se nerviós, amb la incertesa del que aquella bonica noia li diria.
Una hora abans ja es va posar de camí de les ruïnes del vell recinte. En
arribar va comprovar astorat que ella ja hi era.
-No t’acostis!- li
va dir ella.
-Però... La
sorpresa del noi va ser enorme.
-T’he citat aquí
per dir-te un secret Magí i no pel que et penses. A partir d’aquell moment els
ulls de la Violant es van negar de llàgrimes. Va agafar un paper que duia en
una cistelleta i li va donar al Magi
L’astorament del
noi va anar en augment i de la sorpresa es va passar a la ràbia.
-No pot ser- va
dir. –És impossible!-.
Enmig de sanglots
incontrolats ella li va dir: -no és impossible Magí!-.
-Te n’adones del
que hem fet. Te n’adones del pecat que hem comès. Déu no ens perdonarà i
morirem apestats-.
-Però jo t’estimo
Violant. I no hi cap barrera que ens pugui impedir el nostre amor.
-Calla, desgraciat,
calla!- Va dir ella picant-se amb les mans al pit.
En Magi en mig de
la desesperació del moment va fer un gest per acostar-se a Violant.
-Atura els teus
peus Magi. No t’acostis. Aquesta serà la darrera vegada que ens veurem. El
nostre amor es pecaminós. No sé si mai em podré perdonar el que he fet i el que
he sentit. Oblida’t de mi! Demà marxo del poble i no ens tornarem a veure mai
més. He de trobar la manera que Déu em
perdoni i estant aquí entre esperits pecaminosos no ho aconseguiré mai.
Del darrere d’una
de les velles parets mig caigudes en sortí una ombra. Era la mare de la
Violant. La va agafar a ella pels braços i la va enretirar de la seva
presència.
Tot escopint al
terra davant dels peus del noi va dir-li: -Ets un indigne com ton pare!-. La
mare amb la ràbia als ulls li va bramar agafant la seva filla pels braços. –Oblidat
per sempre de la teva germana! Iblama
4 comentaris:
Pobrissó, necessites una bona sopa de farigola per curar aquest ensurt.
Bon relat.
mercisssssssssssss! celebro que t'hagi agradat!
molt ben contat! molta imaginació! felicitats!
gràcies elfreelang. m'emociona que pugui agradar! Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada