37è ANIVERSARI ISAAC BLANCH MARTÍ 15-220613

Estic baixant amb el cotxe des de Colldejou en direcció als Racons i se m’humitegen els ulls sentin les cançó del Jo mai, mai! del Joan Dausà. Em venen records a la ment de la colla de Porrera, dels estius, de la colla de Reus, del no tenir obligacions, de quan feies el que donava la gana i ningú et deia res. Sé que m’ho passaré bé però també sé que tot aquest record és això, només record! Estic molt bé encara que trobo en falta moltes coses. Potser també és perquè la gent cada vegada està més capficada en les seves històries i es mostra més distant; no ho sé! El fet és que dinarem i ens ho passarem d’allò més bé fotent-nos una bona fideuà. Estic content tot i que m’envaeix un sentiment estrany...

La veritat és que “les celebracions” pel 37è aniversari del Nen ja van començar el dissabte 15, mentre el seguici festiu de Barcelona era la nostra ciutat. Vam dinar plegats amb els tiets de Barcelona al Batan i allà vaig bufar les primeres espelmes. 

La setmana va començar encara amb feinada. Els darrers exàmens i l’apropament de les dates d’entrega dels treballs així ho feien pensar. Vam arribar així al 18 de juny de 2013. Em vaig llevar ben d’hora i ja em vaig trobar un platet amb croissants al taulell de la cuina gràcies al meu amoret que va ser la primera en felicitar-me. Omple molt veure com la gent s’encorda de tu i et felicita sigui quina sigui la via (telèfon, vindre’t a veure, mail, sms...). El que m’omple és veure que ocupes un lloquet –per molt minúscul que sigui- a les seves vides.

A la tarda va venir una doble sorpresa. Vam berenar plegats amb els de repàs i cap al capvespre em van venir a felicitar antics alumnes. Probablement, sigui del que em senti més orgullós en aquesta vida; poder ajudar a persones i que elles t’ho agraeixin encara que només sigui saludant-te pel carrer quan et retroben al cap dels anys. Em fa molt feliç saber que les coses us van bé. 

Us desitjo tota la sort del món!

Així vam arribar a la segona sorpresa de la tarda nit. La Xell em va dir que havia fer una reserva amb una promo del Mirall de Reus. I si era veritat; em va portar cap al Vermut Rofes. Em volia fondre quan vaig entrar. En una taula al fons i havia sons pares, les meus, el Joan, la Cris i el Cesc. Em volia fondre com dic; positivament parlant. La veritat és que se’m va fer un nus no sé ben bé on que em va deixar paralitzat: m’havia sorprès i de quina manera. M’aplaudien i reien i jo els veia com si passessin en una mena de pantalla a càmera lenta. Em sentia plenament feliç. Són el millor que m’ha passat en aquesta vida! Què seria jo sense ells? Què seria? Al cap em venen aquells comentaris que des del més imbècil al més savi feien de mi: Aquest xiquet és un dropo, no serveix per a res, només val per jaure, no s’ho traurà mai això, millor que vagi a buscar feina en una obra... i moltes altres joies per l’estil. A mons pares ho dec tot però especialment haver fet encarrilar. Als pares de la Xell dec la confiança, el reconeixement, l’acollida i l’estima que em donen. A la Cris, el Joan i el Cisquet dec que siguin els meus germans en els moments que fa falta. A la Xell... a la Xell li dec el Sol, la Lluna, l’amistat, l’amor, la vida... tot! Em sentia tant desorientat que no sabia ben bé que dir. Em sentia feliç! Vam sopar i el sopar noi i va estar de conya. D’entrant un xarrup de vermut amb patates braves. De primers platillos per picar: musclos, calamarsons, carxofes arrebossades, croquetes, amanides... I de segons majoritàriament la gent va triar entre una hamburguesa boníssima, bacallà i pasta. Postres amb melmelada de gerds amb iogurt. Fins i tot em van portar un trosset de pastís amb les espelmes amb el 37. Ah i també cafès i begudes. Excel·lent; molt recomanable!

Dijous encara em van tornar a treure mons pares una coca amb ou i les espelmes amb els 37. Hehehe incorregible mon pare!

I així tornem al punt on estàvem al començament. Ens vam reunir als Racons uns quants amics d’aquí i d’allà per celebrar plegats l’efemèride. Com a canviat la cosa! Qui més qui menys té crios i la veritat és que per molts moments semblava un jardí d’infància. Em fa l’efecte que fins i tot el Cachorro va acabar tip de menudalla. Què bonic que es però veure com juguen i s’encampen lliures pel mig del camp; són el viu reflex de la llibertat! Doncs bé, amb el Xef Pichote (Albert) vam fer la desena Fideuà dels darrers temps. Ja en tenim la mà trencada. Jo, com a pinxe, penso que a la propera ja m’hi atreviré a fer-la sol. Primer vam fer un pica-pica i de segon la fideuà amb amanides. I com sempre al final assortiment impressionant de dolços per a tots els gustos: pastissos, cocs... Bufff! 

Impressionant com dic! I entre mig em van fer bufar les espelmes 3 i 7. Un gran dia, amb molt bon temps! A la tarda vam reposar una estoneta i vam deixar caure el dia en la fresqueta de la nit! Moltes gràcies a tothom! Iblama