Josep Tarradellas i Joan
Cervelló, 19 de gener de 1899
Barcelona, 10 de juny de 1988
Polític i comerciant
Joventut i primeres organitzacions nacionalistes (1899-1931)
Era fill de Salvador Tarradellas i Rovira i de Casilda Joan i Julià. El pare, vidrier de professió, traslladà la família a Barcelona en associar-se al seu germà per regentar uns cafès a la ciutat. A Barcelona, Josep entrà a treballar en el món del comerç. A causa de la seva activitat professional, s'afilià al CADCI, del qual fou secretari de propaganda el 1916.
Identificat amb el catalanisme polític, el 1917 participà en el setmanari Abrandament, de Barcelona, mentre que l'any següent ho feia en la revista L'Intransigent. El 1919 ingressà a la Federació Democràtica Nacionalista, creada per Francesc Macià per aplegar organitzacions de signe nacionalista i republicà fins aleshores disperses. Entre el 1920 i el 1921 participà en la creació de la Joventut Nacionalista La Falç i en el setmanari nacionalista Esquerra, de Barcelona.
El 1922, en el transcurs del servei militar a Melilla, contragué unes febres que li deixaren seqüeles. En tornar, reprengué les seves activitats comercials i ocupà la representació de diverses cases europees i americanes, especialment de teixits impermeables. Mantingué aquesta ocupació, que el dugué a viatjar sovint per Europa, fins ben entrat el període republicà. El 1927 es casà amb Antònia Macià i Gómez, amb qui tingué dos fills: Montserrat, nascuda el 1928 amb síndrome de Down i que de fet morí abans que els seus pares, el 1984, i Josep, nascut el 1942 ja a l'exili francès.
Un pes pesant de la política catalana (1931-1939)
El març de 1931 participà en la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual fou poc després el secretari general durant uns mesos (1932). A les eleccions generals de juny de 1931 per formar les Corts constituents de la República (1931-1933), va ser elegit diputat per Barcelona en la candidatura d'Esquerra. Compaginà aquesta activitat amb la de diputat al Parlament de Catalunya, després de les eleccions de novembre de 1932, en què obtingué un escó per Barcelona-ciutat.
Al mateix temps, inicià la seva llarga trajectòria com a membre dels governs de la Generalitat i fou membre de diversos executius catalans presidits per Macià (29.12.1931/24.01.1933), com a conseller de Governació, i a partir del 19 de desembre de 1932 cal afegir també Sanitat. Des d'aquest lloc, en un primer moment gestionà les funcions heretades de les competències que fins aleshores tenien les desaparegudes diputacions provincials -cultura, assistència social, ensenyaments especialitzats, camins i carreteres locals, alguns organismes agraris-, però a partir de l'estiu de 1932, abans de l'aprovació definitiva de l'Estatut d'Autonomia per part de les Corts espanyoles, emprengué la tasca d'organitzar la infraestructura necessària (edificis, adscripció de personal) per al desplegament del sistema administratiu autonòmic. En aquest sentit, posà un especial èmfasi en el condicionament de l'edifici de l'Arsenal, a la Ciutadella, com a seu del Parlament de Catalunya. Inicià també els contactes amb els cossos d'ordre públic dependents de l'Estat espanyol, de cara al seu futur traspàs a la Generalitat.
Políticament, en aquest primer tram del període republicà s'anà inclinant vers les posicions del grup de L'Opinió, crític amb el que considerava l'autoritarisme de Macià i l'exacerbació nacionalista i la poca disciplina de partit del sector provinent d'Estat Català. Aquestes posicions s'aguditzaren davant la proposta feta pel govern espanyol perquè Tarradellas, a més de conseller de Governació, fos també governador civil de Barcelona, resolta amb la negativa de Macià a acceptar-la i nomenant per al càrrec de governador Claudi Ametlla. Aquests fets provocaren la sortida del grup del govern català, on comptava amb quatre consellers: Lluhí, Comas, Xirau i Tarradellas.
La crisi es traslladà al propi partit, on el grup de L'Opinió es mostrà crític sobretot amb l'actuació dels escamots d'Estat Català, però també amb el funcionament del Parlament i de l'Ajuntament de Barcelona, controlats per Esquerra. La crisi tingué el seu desenllaç el setembre de 1933, amb l'expulsió del partit d'aquest sector, que va ser ratificada en el II Congrés Nacional extraordinari, celebrat l'octubre següent.
Amb altres expulsats i militants afins, l'octubre de 1933 creà el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra (PNRE), del qual passà a ser el secretari general. En un primer moment, el nou partit, que formà un grup propi al Parlament de Catalunya, mantingué les seves posicions de crítica a l'actuació d'Esquerra i, en particular, a la militarització dels escamots. Els fracassos electorals i la substitució de Macià -mort el desembre de 1933- per Companys, dugueren el PNRE a un cert acostament a Esquerra durant el 1934. Davant els Fets d'Octubre de 1934 i juntament amb altres membres del PNRE, Tarradellas mostrà una actitud crítica amb l'actuació del president Companys, que no estalvià el partit de patir les conseqüències d'aquells fets, amb la suspensió de L'Opinió i el processament d'alguns els seus dirigents, com ell mateix, que estigué detingut unes setmanes.
El 1936, restablerta l'autonomia, amb una coincidència entre el PNRE i Esquerra al Front d'Esquerres i amb la sortida d'aquesta última del sector separatista, la majoria del sector escindit el 1933 -Tarradellas entre ells- retornà al partit de procedència. Aquest mateix any, va ser secretari de l'Ateneu Barcelonès.
Durant la Guerra Civil, passà a tenir un paper central en els successius governs de la Generalitat, fins al punt que es pot afirmar que -a banda del president Companys- va ser el conseller amb una presència més continuada en el temps i al front dels departaments amb una incidència més gran en els moments clau de reorganització de l'activitat política i econòmica, en la complexa situació provocada per la Guerra Civil i pel procés revolucionari desfermat a Catalunya.
Durant aquest període va ser conseller de Serveis Públics (31.07.1936/06.08.1936), d'Economia i Serveis Públics (06.08.1936/26.09.1936), conseller primer i de Finances en dos governs consecutius (26.09.1936/17.12.1936 i 17.12.1936/03.04.1937) més interí de Cultura (24.10.1936/17.12.1936), de Finances i de Cultura (03.04.1937/16.04.1937), conseller primer i de Finances (16.04.1937/05.05.1937), i Finances (29.05.1937/02.1939) fins a l'exili del govern Català. A més, en els primers moments de la Guerra va presidir organismes de gran transcendència, com el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (des del juliol fins al setembre de 1936), el Consell d'Economia (des de l'agost fins al setembre de 1936) i el Comitè d'Indústries de Guerra (des de l'agost de 1936 fins a l'agost de 1938).
Entre la seva obra al front d'aquestes conselleries i d'aquests organismes, es pot esmentar el Decret de col·lectivitzacions i control obrer (octubre de 1936), que intentava regular i integrar en un sistema cohesionat una situació que a molts llocs ja era de fets consumats; la formació d'una indústria de guerra que permetés subministrar armament i munició al front; els anomenats decrets de S'Agaró (gener de 1937), amb els quals es pretenia controlar i normativitzar tot l'aparell financer de la Generalitat; el restabliment de la legalitat republicana i l'actuació del govern català a les zones de Catalunya on no arribava; entre moltes altres actuacions, moltes de les quals superaven el marc fixat per l'Estatut de 1932. El 1938 passà a ocupar novament la secretaria general d'Esquerra.
L'exili i l'accés a la Presidència de la Generalitat (1939-1977)
El febrer de 1939, com la resta del govern català, passà la frontera francesa i inicià el seu exili. Instal·lat a la Provença, el 1941 fou detingut per les autoritats franceses de Vichy, juntament amb Ventura Gassol i Carles Martí i Feced, a instàncies del govern espanyol, que en demanava l'extradició. Un cop denegada, es refugià durant bona part de la Segona Guerra Mundial a Suïssa.
Retornà a França el 1944 i es reincorporà a l'aparell d'Esquerra com a secretari general. Confirmat en aquest càrrec en el Congrés del partit celebrat a Tolosa (Llenguadoc) el juny de 1945, va haver d'enfrontar-se a una situació de dispersió dels dirigents històrics, exiliats a diferents països, i de discrepàncies al si del propi partit, juntament amb les dificultats per establir un mínim funcionament i coordinació a l'interior de Catalunya. El 1945 refusà l'oferiment de ministre del govern de la República a l'exili.
L'abril de 1954 el president Irla nomenà Tarradellas -que no havia format part del govern català a l'exili (1945-1948) ni dels organismes precedents- conseller primer i donava així un pas cap a la pròpia successió. Poc després, Irla presentava la seva dimissió com a president per motius d'edat i de salut, i el 5 d'agost de 1954 els diputats del Parlament de Catalunya, reunits a l'ambaixada del govern de la República espanyola a Mèxic, nomenaven Tarradellas nou president de la Generalitat.
Instal·lat a la seva finca de Clos de Mosny, a Saint-Martin-le-Beau, vora Tours, durant anys exercí un mandat que ha estat considerat com a personalista. No formà cap nou govern a l'exili ni reuní els diputats. El 1957, la direcció d'Esquerra el rellevà del seu càrrec de secretari general, en considerar que no podia ser simultani al de president de la Generalitat. Al mateix temps, comptà amb l'oposició de sectors de l'exili català de França, l'Argentina i Mèxic, que el 1959 intentaren sense èxit que cessés en el seu càrrec presidencial, un cop transcorreguts els cinc anys que tenia estatutàriament.
En els darrers anys del franquisme, i amb la convicció que la representació institucional de la Generalitat, i per extensió de Catalunya, requeia en la Presidència exercida per ell, es mostrà crític davant els organismes polítics unitaris apareguts a l'interior de Catalunya, els quals considerava com un intent d'erosionar el poder de la Generalitat de Catalunya a l'exili.
Amb l'inici del procés de transició democràtica a l'Estat espanyol, multiplicà els seus contactes amb representacions de les forces polítiques catalanes, que sovint es desplaçaren a la seva residència de Saint-Martin-le-Beau. Al mateix temps, la seva voluntat d'aparèixer en aquest context de transició i de previsible recuperació de les institucions d'autogovern català, únicament des del seu vessant de representant institucional i no de partit, féu que a la pràctica la seva pertinença a Esquerra s'anés desdibuixant, sense que recuperés ja la seva condició de membre del partit quan el seu paper institucional quedà definitivament tancat.
"Ja sóc aquí" (1977-1988)
Després de les primeres eleccions generals espanyoles, de juny de 1977, i de la formació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya -organisme que integrava els diputats i senadors catalans electes-, Tarradellas donà noves mostres de la seva política personalista, amb el seu viatge sorpresa a Madrid, on s'entrevistà amb el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, i amb el rei, per negociar el procés per al restabliment de la Generalitat. També fou polèmica la seva decisió de destituir el senador Josep Benet -el parlamentari català amb més vots directes a les darreres eleccions- de la Comissió Negociadora per al restabliment de la Generalitat de Catalunya, per la seva posició crítica en aquell procés.
Després de mesos de diverses negociacions entre Tarradellas, els parlamentaris catalans i el govern espanyol, s'arribà a un acord sobre el restabliment de la Generalitat provisional, amb la Presidència i el Consell Executiu com a òrgans de govern i l'establiment de comissions mixtes de traspassos de serveis de l'Estat. El 20 de novembre es desplaçà novament a Madrid, on s'en
El desembre de 1977 formà el primer Consell Executiu de la Generalitat, amb una mostra de les forces polítiques amb representació parlamentària. El 1979 recomanà el vot favorable en el referèndum de l'Estatut d'autonomia i el maig de 1980 investí Jordi Pujol com a president de la Generalitat, el primer sorgit d'unes eleccions des del període republicà.
Retirat de la primera escena política, als anys vuitanta mantingué el seu caire de personatge polèmic, amb declaracions crítiques envers la situació política catalana i espanyola. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la universitat de Tolosa, el 1985 el govern francès el féu commandeur de la Legió d'Honor i el 1986 el rei espanyol li atorgà el marquesat de Tarradellas, que acceptà. El 1980 cedí al Monestir de Poblet el seu fons documental. El 1989, l'any següent a la seva defunció, es publicà el llibre Ja sóc aquí: record d'un retorn, que constitueix la seva obra escrita de més envergadura.
- Text extret de: memòria esquerra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada