MERCÈ RODOREDA
BIOGRAFIA
Biografia (http://www.escriptors.cat/autors/rodoredam/pagina.php?id_sec=1798)
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10
d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però
escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa
és solitària. D'una banda és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb
infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys
i, encara, en dos centres diferents.
Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares
i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per
les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort
de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella,
Joan Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa
fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni, mai
acceptat per ella, i al qual es veu abocada, i el naixement del seu únic fill,
Jordi Gurguí, el 1929, es converteixen, per l'autora, en una experiència
traumàtica i, encara més al final de la seva vida, quan ella mateixa, que
sempre havia guardat zelosament el secret, es culpabilitza en cercles molt
reduïts d'amics de la malaltia mental que afectarà el seu fill, a partir dels
quaranta anys, i que l'obligarà a ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere
Mata de Reus.
És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta,
Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn
clos i decebedor que ha patit.
Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament
progressiu, que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de
més prestigi d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador,
Revista de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que,
exceptuant-ne l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en
les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot
fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936), i Aloma (1938),
que va guanyar el premi Crexells.
Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa
al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa
de la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament
des de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica,
amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural
Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres
escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols,
Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August
Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París
[veieu una descripció d'aquesta residència d'exili a la pàgina de l'escriptora
Anna Murià].
En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació
sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la
germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a
Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a
Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a França.
Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida a peu
cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946.
És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa
autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda,
la precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat
necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en
aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha
perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té
ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la
preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les
seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys
després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit
afectiu, comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran
la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual
treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests
sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als
Jocs Florals de Londres, el 1947, els de de París, el 1948, i els de
Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el
1954 com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això
propicia que Mercè Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull
els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix
d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958),
que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé
alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la
primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la
convocatòria del premi Sant Jordi del 1960, i n'és eliminada per un jurat que
tenia, entre altres membres, l'escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de
Colometa fa dir a Pla que es tracta d'una "novel·leta cursi" i el
guanyador d'aquella convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó,
que després no continua la seva carrera literària. El 1961, envia La mort i la
primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una recomanació de
l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part del jurat del
premi Sant Jordi del 1960, i que n'ha parlat amb l'editor i escriptor Joan
Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li assegura una relació
estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el segell del Club
Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de
les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la
convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep
posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969).
Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar
(1967) i la segona versió d'Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a
Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una
estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a
Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per
molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i
altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta,
quanta guerra... (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor
de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc
temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a
Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis
Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència
(Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de
la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que
desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora
a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986
s'edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en
homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i
traduint constantment.
L'any 2008 es commemora el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, amb
multitud d'actes tant pel públic general com per a l'estudiós, i amb diverses
reedicions de la seva obra.
JARDÍ VORA EL MAR
Presentació (com és narrat?)
És una novel·la on
hi trobem un narrador sense nom, una història sense data i un escenari sense
localitzar (tot i que la referència a Amèrica ens la fa situar en el segle XX).
I on tot s'insinua, en part perquè als protagonistes del relat no els coneixem
mai directament. La història ens l'explica el jardiner de la finca d'estiueig
que és el centre del relat, la casa amb jardí on passa tot allò que se sap
sense necessitat de dir-ho. És més una novel·la d’intuïcions. Ja veus per on
aniran els trets. Ja veus que les coses no van massa bé. El nexe d’unió entre
els estius el marca el jardiner.
En aquest llibre hi
ha molta narració, ja que va explicant una història contínuament. El jardiner
va narrant les històries dels personatges i d'ell mateix.
També hi ha molta
descripció, com podem trobar a la pàg. 108 (...Quan va sortir va dir que era un
cementiriamb molta vista. Amb el mar endavant. I ple de sargantanes i
formigues. A l'Excelsior hi havia els anuncisd'una pel·lícula de revòlvers i
cavalls, d'aquelles airejades, amb arbres i rius i patacada seca...).
També hi té una
part important el diàleg, amb pàgines seguides on contínuament hi predomina.
(Pàg.139−149). Crec que aquesta obra també té una part poètica, ja que a
vegades utilitza figures retòriques, com per exemple 6pàg. 17, que hi ha una
comparació −...A les deu va sortir el sol com un príncep i tot el mares va fer
blau−.Moltes altres vegades, per narrar la història o el que veu utilitza també
un llenguatge poètic, com per exemple el primer paràgraf de la pàg.63, (fins a
la sexta línia). O a la darrera frase de la pàg. 53 (La pluja enfortia l'olor
de podrit de les fulles mortes)
Resum de l’argument
Apareix el Jardiner
que està casat amb Cecília (és una noia jove que va morir fa bastants anys).
Aquest home és el jardiner de la casa dels Bohigues: Francesc i Rosamaria (són
els propietaris de la casa). Són una clara mostra de l’alta burgesia. Mostresn aparença
amb diners per tapar la infelicitat. L’Eulàlia és una amiga dels Bohigues que
passa els estius a la casa. Està casada amb el Sebastià però viuen separats a diferents continents; un
altre exemple de relació que no funciona. Al costat de la casa dels Bohigues s’hi
instal·la el senyor Bellom: un altre
burgès ric que. Hi va a viure la seva
filla Maribel que està casada amb Eugeni. Aquest que era un antic amor de
Rosamaria acaba suïcidant-se. Per rematar la jugada la Miranda s’acaba casant
amb en Bellom.
Estructura
PLANTEJAMENT
Primer estiu (capítol
1: pàgines 9-25).
Presentació dels
personatges, se’ns introdueixen les relacions entre ells.
Miranda persegueix
a Francesc (anticipació de la infidelitat).
Arriba en Bellom
que compra el terreny de la casa del costat dels Bohigues.
NUS
Del Segon al Cinquè
Estiu (capítols 2-5, pàgines 26-187).
Embaràs i
avortament de la Rosamaria que provoca la primera crisi dels Bohigues.
Visita de Sebastià
i arribada de Toni (encarregat cavalls).
S’inicia la relació
entre la Mariona i el Mingo.
Més tard hi ha la
visita dels pares de l’Eugeni que parlen amb el jardiner i van a buscar la
Rosamaria per preguntar-li on és l’Eugeni. En aquest parlar parlen de la
infantesa de l’Eugeni i la Rosamaria (sempre mirada com més feliç que el
present que és vist com a trist i decebedora).
Arriben la Maribel
i l’Eugeni i van a viure amb el Bellom.
Més tard l’Eugeni s’acaba
suïcidant.
Al final del cinquè
capítol el jardiner va a parlar amb els pares de l’Eugeni per dir-los que l’Eugeni
és mort. És llavors que es torna a produir un flasback cap a la infantesa d’aquests.
DESENLLAÇ
Darrer estiu (capítol
6, pàgines 188-211).
Casament Mariona i
Mingo.
Toni se’n va (venen
els cavalls)
La Mariona troba el
diari de l’Eugeni i l’ensenya al jardiner però l’acaben cremant.
Casament Bellom i
Miranda.
Els Bohigues venen
la casa i deixen el jardí.
TEMES
Relacions amoroses
enfocades des d’una una òptica negativa i frustrada. Estan abocades al fracàs i
al tristesa. Tots el personatges que tenen relacions se senten decebuts i tenen
problemes i sempre hi ha una mirada cap al passat que va ser millor; la
infantesa. Es pot establir una relació amb la vida real de Mercè Rodoreda. Ella
ben jove es va casar amb el seu oncle molt més gran que ella i va passar uns
anys més aviat tristos i llargs en el seu matrimoni.
TEMES SECUNDARIS
Suïdici. L’Eugeni
se suïcida. El suïcidi és vist com una via d’escapament, per acabar amb tot.
Per desaparèixer d’aquella vida tan trista quan les coses no van bé. És un tema
recurrent en altres novel·les de l’autora.
Record. Es pot
veure des dos punts de vista. El passat vist amb nostàlgia –infantesa- i amb
positivitat ja que són els millors anys de la vida. Però per altra part hi ha
el record de la gent. Com quan Eugeni mort que és oblidat totalment. Fins i tot
es diu que a l’estiu següent ja ningú va a veure’l al cementiri ni ningú en
parla.
Maternitat. Igual
que el matrimoni no fa feliços els personatges ni serveix de consol. Les seves
vides segueixen sent tristes.
ANÀLISI TEMES
PRINCIPALS/ PERSONATGES
-AMOR-MATRIMONI.
DOS CAMINS EN LES
RELACIONS AMOROSES
Vides tristes i
decepció general
Alta burgesia
L’arrogància i els
diners serveixen només per l’aparença i per tapar les desgràcies i les
misèries.
Pèrdues i solitud.
En el jardiner quan perd la seva dona. En l’Eulàlia quan perd en Sebastià i en
la Maribel i els pares d’Eugeni quan se
suïcida l’Eugeni. Batusses conjugals. Els matrimonis no s’entenen. Els Bohigues
passen diverses crisis fins al punt que Francesc se’n va a viure fora. El
Bellom no s’entén amb la seva esposa argentina. L’eulàlia i el Sebastià que
arriben a l’extrem de viure en continents diferents sense separar-se. La maternitat
traumàtica, que es veu reflectit en la Rosamaria, produeix en ella una enorme
tristesa. Arriba fins al punt de provocar-se l’avortament. En Feliu té una
crisi creativa. Deix d’inspirar-se i veu com Eulàlia que acaba de començar a
pintar pinta i s’inspira millor que ell. L’amor fictici i el record són altres
alements a tenir en compte.
Les relacions
amoroses -que sempre estan abocades al fracàs- poden seguir dos camins. Els
matrimonis que estan abocats al fracàs on la monotonia i el pas del temps
empitjora les relacions i en les que es concep el matrimoni com a solució o substitució. Per altra part
tenim les relacions extramatrimonials. Aquestes semblen impossibles des del
principi ja. Són relacions menys profundes, amors no trobats en les que la
incomunicació, la incomprensió i el desencís acaben essent presents.
-MATERNITAT
Com ja s’ha dit la
maternitat es viu de manera traumàtica. En aquest cas es veu en la Rosamaria.
Ser mare la sumeix en una enorme tristesa, lluny de provocar-li felicitat. Al
final acaba decidint que el millor és avortar per acabar el seu patiment. Per
tant, ni la il·lusió més gran que hi ha al món que és tenir un fill alegren la
vida d’aquests personatges, al contrari, encara els ofega més.
-MATERIALISME-CRUELTAT
Ens estan retratant
dues famílies pertanyents a l’alta burgesia catalana. Una gent sense escrúpols,
fastigosament rica que no els hi falta de res a nivell econòmic i material. La
reflexió en la que ens vol fer entrar Mercè Rodoreda és fer-nos veure que per
molt ric que se sigui i per molt que es pugui tenir això no és sinònim de
felicitat. Les famílies tot i ser riques són infelices.
La crueltat dels
personatges crec que la podem veure ejemplificada en tres moments. En l’avortament
de la Rosamaria, en el suïcidi de l’Eugeni i en la destrucció del seu diari.
-FELICITAT A LA
VIDA
La felicitat brilla
per la seva manca. Els personatges només demostren una certa felicitat quan hi
ha els flasbacks que els remunten al passat. Mirant enrere, en el record
retornen a la felicitat de la infància. El passat sempre ha estat millor que el
present.
-VALOR DEL JARDÍ I
LES FLORS
El jardí també és gran
i envolta tota la casa. S’entén que el jardí, les plantes i les flors són testimoni
de les vides dels amos i les senyoretes. Veiem alguns elements simbòlics del
jardí i referències a altres moments. El til·ler simbolitza l’amor i l’amistat,
transmetent pau, seguretat i assossec. Rododearons (transmeten proximitat i recolliment).
Clavells indis (amargor). Didalera (reflex de pau i amor). Eucaliptus (tranquil·litat,
serenitat, sensibilitat i llibertat). Magnolieres (símbol de solemnitat i pau).
Dàlies (soroll). Camèlies (tranquil·litat). Begònies (confiança, fidelitat).
Cascalls (preocupació). Roses blanques (puresa). Ofèlia (la Rosamaria hi jugava
amb l’Eugeni). Mercè Rododera era una enamorada de les plantes i en les seves
obres hi va voler que hi sortissin, deixar clara la seva simbologia que en la
majoria dels casos fugen dels personatges i situacions que ens presenta en la
novel·la.
El jardí té vistes al
mar, i un mirador on van a trobar−se els amants, a on van a pensar alguns
personatges, o a parlar els amics.
Hi ha unes escales
que baixen fins a la platja. Al jardí hi ha un passeig d'eucaliptus molt
anomenat al llibre.
Al jardí hi ha la
caseta del jardiner, que sembla que és bastant petita. Al final del llibre, el
jardiner decideix folrar la cuina amb un paper que té dibuixos de gira−sols. A
la sala d'estar hi té un balancí que li recorda molta la Cecília, la seva dona,
que va morir.
Prop de la casa del
jardiner, hi ha el que ell anomena la casa de vidre, que serveix per poder−hi
guardar les plantes i flors més petites durant l'hivern.
Al jardí, també hi
tenen un estable amb cavalls, que té un altell per poder−hi viure.
VÍDEO EXPLICATIU DEL YOUTUBE DE JARDÍ VORA EL MAR
4 comentaris:
Molt útil, bona feina! M'ha ajudat molt a acabar d'entendre l'obra!
Perfecte
PEne
Publica un comentari a l'entrada