PONT DEL PILAR A L'AIXÀVEGA 11 i 121009

Aquests petits instants,

aquests grans detalls,

aquests grans racons,

aquests petits moments...

em fam apreciar encara més la vida.

DIUMENGE 111009

D'Alcover, amb en Pepet i la Mònica, vam fer cap a un dels racons més bonic de les nostres contrades: el Toll de L'Olla prop de Farena. Feia tant bo que fins i tot a dalt del coll vam veure les muntanyes de Montserrat. Des de la carretera arribes al Toll en un quart d'hora.

L'entorn és incomparable! Al bell mig de la malesa s'obra un mena de gran roqueral i al mig la natura, amb milers d'anys, ens obsequia, en el si del riu Brugent, amb una gran obertura en forma d'olla. L'aigua gèlida hi cau per un costat cretant un salt que en moments d'abundància d'aigua ha de ser espectacular. És un lloc pels amants dels salts. En Pep va saltar i va sortir com una esperitat! L'aigua imagineu-vos com devia estar!

En pic va haver-se assecat -i començava a baixar la tempertura- va retornar pel caminet que condueix a la carretera. A banda i banda hi havia diversos tipus de bolets extranys. Al final no en vam agafar cap però segur que més endevant se'n faran de bons. En pocs minuts vam fer cap a poblet-pessebre de Farena. Realment és admirable com els seus veins han estat capaços de conservar tots els raconets del mateix. Se'ns dubte un dels pobles més pintoresc dels voltants. I és que no hi ha cap casa que no hagi cuidat i restaurat la seva pedra.

Vam ascendir fins a l'altra banda del poble i a mig camí ens vam aturar al bar a fer una cervesta fresca. De fet reconec que amb la fresquesta potser venia més de gust un bon cafè amb llet calent però el suc de civada sempre acaba guanyant.

Amb vint minuts arribàvem a l'Aixàvega. Quin lloc amics! A mi ja no em queden qualificatius. Quan entres sobretot a les cases t'envaeix una mena de màgia indescriptible. La casa de la Mònica data del 1606. Imagineu-vos la història que hi ha escrita en aquelles pedres, en aquelles lloses, en aquelles fustes. Cada vegada que tinc el privilegi de poder anar-hi penso com devia ser la vida en aquelles llogarret al segle XVII, XVIII; sense llum, aigua... La gent es dedicava íntegrament al treball de la terra i quan arribàven a casa doncs a descansar, meditar, suposo que pregar i dormir; ah! i a consienciar-se de la feina de l'endemà. Sempre he pensat que el concepte de les coses amb els anys ha canviat i amb ell el concepte del temps segur que és diferent. Per aquella gent el temps devia passava d'una altra manera i segur que valoraven moltes coses que potser nosaltres no valorem.

Ens vam canviar -tapar-nos bàsicament- i vam anar a cal Roig; la casa de l'Anna Maria i la seva família. Allà hi havia tota la colla de la Mònica: en Paco -el primer perquè no s'enfadi (jeje), la Montse, la Laura, L'Oriol, en Pep, la Maite, l'Anna, els seus amics... Havien preparat un acollidor foquet per escalfar-nos. A la cuina s'anava per feina. El Pep ens va preparar unes pizzes bonissimes. Com no tot ben regat amb el nou vi de Cal Pla. De postres de tot pastís de formatge, formatge, codony... Indescriptible!

Havent sopat vam entregar uns regalets a la Mònica, l'Ori i l'Anna pels seus respectius aniversaris. I així, a la vora del la llar, vam anar caient endormiscats. De tant en tant pagava la pena sortir al terrat de la casa per mirar aquell cel estrellat. Llàstima que no hi havia lluna. Els dies de lluna plena és un espectable poder conteplar-ho. T'asseus fora de la casa o t'estires al terra i noi! acabés coneixent que és el silenci i la pau.

DILLUNS 121009

Mentre en altres contrades feien passejar la cabra de la legion nosaltres vam poder gaudir d'un dia extraordinari. Diuen que un dels darrers dies que farà solet i que les temperatures seran altes. De fet feia calor.

Vam esmorzar -com mai- pa amb tomaca i llangonissa. Llavors ens vam arribar a Montral a buscar el pa per dinar.

Ens vam calçar i vam anar a comprar formatge. Fins i tot ens van ensenyar les cabretes que tenen. Vam passar una estona ben distreta veient com els bocs estaven en zel i controlaven que els altres bocs no els toquessin les seves femelles.

Al cap d'un parell d'hores vam tornar a l'Aixàvega xino xano per un senderó més directe. Des del turonet es pot veure Montral al fons -aixecat- i l'Aixàvega en primer pla. A la part esquerra, a les muntanyes del fons hi ha la roca foradada. Cap a la dreta hi queda un pou de gel que encara es conserva. I fixeu-vos que aquesta mena de vall queda com enclotada, permetent una mena de microclima durant tot l'any. De cultius en destaca l'avellaner i els petits prats.

Bé! Arribava l'hora de dinar. Primer una mica de vermut a l'aire lliure i més tard la paella. Els tres xefs del dia en Pep, la Xell i Jo vam preparar una paella de pollastre i bolets dels voltants. Pels comentaris que es van fer sembla que va quedar força bé! Encara ens hi haurem de dedicar, jeje. Al final ens vam cruspir un ampli ventall de productes sortits de les cabretes que havíem anat a veure el matí: pastís de formatge, mató amb mel del Pep, codonyat amb formatge... Bufff! Vaig quedar atapeït. Després vam entregar els regalets a la Mònica en honor al seu aniversari.

Ens vam estirar una estona al carrer principal del poble el qual roman empredat com en temps antics. Allà mentre s'avana ponent el sol vam fer-la petar una bona estona, mentre jugàvem amb la Dakota. I res! així vam arribar a l'hora més fatídica: l'hora de marxar. Vam recollir les nostres coses, ens vam acomiadar de tothom i amb un sentiment de recança vam enfilar carretera avall cap a Vilaplana, Maspujols i Reus. La rutina tornava a les nostres vides. Iblama